Bye, Bye Ansiedad
Sobre Bye Bye Ansiedad
No vaig pensar que acabaria fent un xou sobre l’ansietat.
Tampoc vaig pensar que acabaria parlant-ne damunt d’un escenari.
I, sincerament, encara menys vaig pensar que algun dia em dedicaria a intentar que la gent rigui d’alguna cosa que durant molt de temps l’ha fet patir.
Però aquí estem.
Bye Bye Ansietat neix d’una idea molt simple: si l’ansietat ja porta prou drama de sèrie, no cal que a sobre l’expliquem com si cada dia visquéssim dins d’una tragèdia grega amb WiFi. Jo necessitava trobar una altra manera de parlar de tot això. Una manera més humana, més propera, més útil. I sí, també amb humor, perquè de vegades un somriure obre portes que la por deixa tancades amb triple pany.
Bye Bye Ansietat neix d’una idea molt simple: si l’ansietat ja porta prou drama de sèrie, no cal que a sobre l’expliquem com si cada dia visquéssim dins d’una tragèdia grega amb WiFi. Jo necessitava trobar una altra manera de parlar de tot això. Una manera més humana, més propera, més útil. I sí, també amb humor, perquè de vegades un somriure obre portes que la por deixa tancades amb triple pany.
Vaig escriure aquest xou perquè sé què és viure amb el cap accelerat, amb el cos en alerta i amb la sensació que qualsevol pensament et pot muntar una revetlla emocional un dimarts a les onze del matí. Sé què és sentir que et passa una cosa raríssima… i descobrir després que no eres un extraterrestre, sinó només algú que està travessant ansietat. Com tantíssima gent.
Per això vaig voler pujar tot això a un escenari.
No per fer una classe.
No per donar lliçons.
I, és clar, no per posar-me intenset amb un focus zenital i una música de piano de fons.
Ho vaig fer per explicar, des de la meva pròpia experiència, que es pot parlar de l’ansietat sense espantar encara més. Que es pot entendre millor el que ens passa per dins. Que es pot aprendre, a poc a poc, a treure-hi dramatisme. I que fins i tot ens en podem riure pel camí, que no cura màgicament, però ajuda força més que fer-se col·lega de la catàstrofe.
Bye Bye Ansietat és el xou que m’hauria agradat veure quan estava ficat de ple en un embolic mental. Un espectacle en què barrejo humor, història personal, eines pràctiques, psicologia, neurociència i unes quantes veritats que de vegades costa escoltar, però que acaben fent força bé. Com quan algú et diu, per fi: “No estàs trencat. Et passa una cosa que es pot entendre”. I tu penses: “Bé, encara sort, perquè ja em veia reiniciant-me com el router”.
Aquest xou neix també d’una necessitat molt meva: treure solemnitat a l’ansietat sense treure-li importància. Perquè una cosa és no dramatitzar, i una altra de ben diferent és fer veure que no passa res. Aquí no venim a minimitzar allò que fa mal. Venim a mirar-ho de cara, a entendre-ho millor i a posar-hi una mica menys de terror i una mica més de llum.
A l’escenari comparteixo allò que m’ha servit, allò que he après i tot el que m’hauria estalviat més d’una volta absurda al cap. Ho faig amb humor perquè l’humor, ben fet servir, no es riu de tu: t’acompanya. T’afluixa. Et dona aire. Et recorda que fins i tot enmig del caos continues sent una persona, no un diagnòstic amb potes.
Així que aquest xou va d’ansietat, sí.
Però també va d’alleujament.
D’entendre’s millor.
De baixar revolucions.
De deixar de barallar-te tant amb tu mateix.
I de sortir del teatre pensant: “D’acord, potser no estic tan malament… potser només necessito deixar d’escoltar el meu cervell quan es posa en mode guionista de Netflix”.
Si has viscut ansietat, segurament t’hi reconeixeràs.
Si no l’has viscuda, segurament entendràs millor algú que sí.
I si vens pensant que això seria una xerrada tristíssima… enhorabona, t’emportaràs una sorpresa.
Perquè de vegades, per començar a dir-li bye bye a l’ansietat, el primer que cal és deixar de mirar-la com si fos la fi del món.
I començar, encara que sigui a poc a poc, a perdre-li la por.